• Jessica Sandoval (Ciutat de Mèxic, 1980) forma part d’una de les quatre famílies de Martorelles que, des de fa més de dos mesos, estan acollint famílies refugiades de la guerra d’Ucraïna.

Com està anant la convivència amb la família refugiada?
Per mi, molt més fàcil del que m’imaginava. Només amb el tema idioma ja era complicat i si li afegeixes el tema cultural, a casa som un hongarès, una mexicana i un fill que és de tot una mica i nascut a Barcelona.

Quan van arribar la Katya i l’Alla elles només parlaven rus i al principi teníem certa por a que no funcionés la convivència, però ens hem adonat que no convius només amb la llengua sinó que hi ha moltes coses que fan unió com a éssers humans. I entre tots hem fet l’esforç de posar els nostres punts en comú i ha sortit una convivència molt bonica.  

De fet, el que més desitjio és que puguin tornar a casa. Crec que no serà aviat perquè són de Khàrkiv i la situació allà és més complicada però sí penso que quan marxin notaré un buit a casa. Perquè ara mateix són part de la família. Està clar que no estan en la millor situació i a elles els agradaria tenir la seva independència però també crec que ens ajudem mútuament. Som un equip.

El meu fill amb l’Alla (la nena de 7 anys) fan moltíssimes coses junts. Van a l’escola junts, van anar de colònies junts tot i que es porten 4 anys però igualment es veien i el meu fill l’ajudava... I també van a karate junts. Tenim moltes diferències culturals però també moltes semblances. Nosaltres estem aprenent a valorar les coses. 

Què tal s’han adaptat?
Elles s’han adaptat molt bé a tot això. En general, tot el grup que va arribar a Martorelles. L’Olena està fent classes de zumba per tot arreu. Parlo bastant amb totes amb el Google Translator tot i que cada cop el fem servir menys. A vegades amb comunicació no verbal i paraules clau en tenim prou.

El meu marit sabia una mica de rus tot i que ell sempre els parla en castellà perquè el problema que tenen les mares és que no tenen feina. La Katya ha enviat currículums però fins ara no ha tingut sort. L’idioma no té perquè ser un impediment. He vist a moltes persones que han arribat aquí sense parlar-lo i han treballat. El meu marit quan va arribar d’Hongria sabia quatre paraules en castellà i amb aquestes va trobar una feina. 

És veritat que el tema de l’idioma cal treballar-lo però també entenc la seva incertesa. “Si la guerra acaba, torno a casa. Però si no, què faig...”. Cal paciència i també intel•ligència emocional per part nostra per gestionar el seu sentiment de frustració que impacta a la família. Però per poder ajudar-les hem de fer com un pas enrere i ser una mica objectius. Veure la foto completa per ajudar-les millor. No és fàcil. Moltes vegades em poso tant a la seva pell que acabo plorant i les que em consolen són elles. La seva urgència ara mateix és trobar feina i entre tots hauríem d’ajudar en això perquè per elles és una situació molt frustrant. 

Tot i així, estan bé. La nena és porta molt bé amb tots, anem junts a tot arreu... Fa dos mesos i mig que estem en aquesta situació però per nosaltres és un regal. Veure com van arribar i com estan ara, tot i la frustració que deia, és el més important per nosaltres. 

Seguiu el conflicte a casa?
Sí, la Katya té les seves fonts que són directes. Fa temps que ja no m’ensenya les imatges perquè va veure que no sóc tan forta com ella. Nosaltres seguim les notícies d’aquí i el meu marit els mitjans hongaresos també per tenir una visió més àmplia de tot. La Katya tenia amics a Rússia que ja no ho són perquè han donat suport a la guerra. Tota la seva família és russa però ella va néixer i viure a Ucraïna i se sent molt ucraïnesa però també estimava molt Rússia.

 

"Des del principi m’hi he sentit benvinguda. I per aquest motiu vaig pensar que hi hauria gent disposada a acollir" 
 
 

Com us vau decidir a acollir?
Estàvem afectats quan va començar la guerra. Tan a prop... I no parava de pensar en totes les noies, mares i nenes que estaven creuant la frontera soles i que les màfies del tràfic de persones s’aprofitarien de la situació. I no podia dormir. Havíem fet donacions d’aliments, de roba però no era suficient. 

Vaig preguntar a l’ajuntament si hi havia cap iniciativa per acollir refugiades i tot just estaven recollint aliments i materials. Aleshores vaig presentar la meva proposta basant-me en la bona hospitalitat que m’ha demostrat a mi aquest poble. Tenim un poble que és molt amable amb els nouvinguts. Des del principi m’hi he sentit benvinguda. I per aquest motiu vaig pensar que hi hauria més gent disposada a acollir. 

A banda de l’acollida, des del principi també vaig plantejar la possibilitat d’oferir serveis voluntaris que puguin ajudar a aquestes persones. També era molt important per mi que es vetllés pels seus drets des de les institucions perquè jo no vaig voler anar a cap ONG. 

Per què?
Perquè tenia la sensació, després de mirar totes les pàgines que hi havia d’acollida, que hi havia més filtres per arribar a les institucions. M’agradava més la idea que les institucions fossin directament les que estiguessin vetllant pels drets d’aquestes persones.  

Tot això ho vaig enviar per correu electrònic i dos dies després l’Ajuntament em va trucar per comunicar-me que estava tot en marxa. Ràpidament van penjar un formulari al web municipal perquè la gent pogués apuntar-s’hi. Orgull màxim del nostre ajuntament per la immediatesa en que ho va fer tot.

Teníeu clar acollir una mare amb una filla?
La nostra primera intenció era acollir una menor no tutelada perquè miràvem amb una mica de recel que una persona adulta convisqués amb el nostre fill.  Però quan em va trucar la tècnica de benestar i família de l’ajuntament per dir-nos que aquell mateix dia arribava una furgoneta amb set famílies, em diu: “Hi ha una dona amb una filla de set anys. Podeu?” Ho vaig parlar amb el meu marit i unes hores després arribaven. 

No puc estar més feliç de prendre aquesta decisió. Al meu fill això li està donant uns valors i una obertura de mires brutals. Crec que per tots dos és enriquidor, per ell i per l’Alla. 

 

"Accepto que siguin dos, tres mesos o un any. El que faci falta" 

 

Sou quatre famílies acollidores a Martorelles. Compartiu neguits, dubtes, inquietuds?
Sí, tenim un grup de whatsapp, també amb l’Ajuntament. Tenim situacions semblants però depenent la família i les normes de cada casa. Tots estem ajudant, no només els que acollim sinó la gent que porta roba, els comerciants, l’escola...

Quan van arribar el conflicte estava a totes les portades, ara se’n parla menys sembla. Teniu aquesta sensació?
Sí, i això no ajuda a conscienciar la gent amb el conflicte ni amb el drama que estan passant aquestes persones que estan aquí. Ara sembla que ja no està de moda. 

El conflicte no sabem quan acabarà, aquesta incertesa us ha fet plantejar una data límit de l’acollida?
Personalment, no. No hi ha cap problema. Des del primer dia sóc totalment conscient de la situació i, per tant, conseqüent amb els meus actes. Accepto que sigui dos, tres mesos o un any. El que faci falta. No pots fer fora ningú perquè ja t’has cansat, això no va així. Cada família és un món però. Sí és veritat que m’agradaria veure la Katya sortir d’aquesta situació, que no estigués tan trista i preocupada pel tema feina.  

Nosaltres no ens ho plantegem. De fet, hem planificat vacances amb elles, la nena ja ha confirmat plaça pel curs vinent a l’escola...

Per acabar, un racó del poble que t’agradi...
Les vinyes de Sarriera. Hi ha un banc per allà i té unes vistes brutals de Montserrat. És un poble petit, tot està a prop, la gent és molt maca, i estic molt contenta d’haver vingut. També he fet totes les rutes caminant que hi ha per aquí.