“L’educació emocional ha estat la gran oblidada durant anys”

Diumenge, 15 de març de 2020 a les 00:00
  • Raquel Fors (Cardedeu, 1980) és diplomada en Turisme tot i que fa vuit anys que es dedica a tot allò relacionat amb la maternitat i la criança dels infants. Actualment condueix l’espai de criança “A 4 grapes” a l’espai cívic el Safareig.

Què s’estan trobant les famílies que assisteixen a aquest espai de criança?
Un espai on compartir tots els neguits, els dubtes, les inquietuds que afloren quan esdevens mare o pare i que et transformen i et desconcerten perquè no tens experiència prèvia. I això et genera una certa angoixa. També el fet de trobar una tribu, un grup de persones amb qui generar vincles i poder compartir amb un igual aquests moments. 

Quins són els principals neguits que tenen?
Un molt bàsic: la por de no fer-ho bé. Sempre hi ha aquell sentiment de culpabilitat. Després, des de coses bàsiques com les primeres cures del nadó, com banyar-lo, quines cremes utilitzar, quins bolquers… On la resposta és molt immediata. 
Si el nadó plora, per què plora? Què puc fer? L’haig de portar a coll? O no? Si dorm bé, potser perquè dorm massa, si no dorm perquè no dorm… si el pot perjudicar el collit… Des de coses molt simples fins a coses més complexes a nivell d’educació com que aprenguin a ser personetes autònomes, amb una confiança alta, que rebin els estímuls que pertoquen, etc…

Com els treballes?
Partint d’una entrevista prèvia que en aquests grups d’”A 4 grapes” he tingut la sort de poder fer. Això permet crear un punt de confiança perquè si vens per primer cop a un grup molt gran, no explicaràs la teva vida de sobte. En canvi, quan tens la possibilitat de fer-ho individualment, això fa que generis una confiança i un punt de partida que et permet créixer. En el fons el que estem fent és créixer com a persona per a poder educar el nostre infant. 

Poder treballar des de la premisa de que tot s’hi val. En el sentit de que moltes vegades és: Com estàs? Estic bé. I si rasques una mica passa a ser: Estic bé però el meu fill plora molt;  estic bé, però em noto una mica angoixada… I veus que hi ha molta cosa darrere que a vegades l’amaguem perquè a nivell social, potser, no queda bé.

A nivell social no queda bé?
Pel què diran. Tots volem crear una aparença de perfecció: soc la mare perfecta, el meu fill és perfecte i tot és ideal. I en realitat això no és així, tots tenim aspectes a treballar. És genial estar amb un grup i veure com una persona explica com ho sent ella i la resta s’hi va afegint i tothom es relaxa. 

Com haurien de sortir les famílies quan acabi el taller?
Empoderades. Sabent que són les millors mares i els millors pares pels seus infants i fent molt cas del seu instint. Ens oblidem molt de l’instint, volem que l’altre ens doni la solució als nostres problemes quan en realitat ningú coneix els infants millor que els seus pares que som les persones que estem tot el dia amb ells i sabem realment què necessiten. Però a vegades ens oblidem d’això.  

Com d’important és l’educació emocional dels infants?
Bàsica. La questió és que ha estat la gran oblidada durant anys. Ens educaven a tenir coneixement, saber de moltes coses però no com a persones. A ser persones amb saviesa interior. En el fons, avui dia si vols saber una cosa li preguntes a Google, en canvi sí és important tenir recursos per saber que tu pots aconseguir aquesta informació. La certesa que ets capaç de. Aleshores, crec que aquesta capacitat és la que hem de fer entendre a les famílies que han de donar als seus fills. La solució no és dir-li a l’infant: “té, aquí ho tens”, sinó: “Com ho podríem fer?”. I acompanyar-los en aquest camí de descoberta. Agafo i et dono la mà per a caminar o t’animo perquè caminis. Quantes més eines donem als nostres infants, més sans seran emocionalment.

Hi ha una franja d’edat especial per treballar-la?
Els tres primers anys són bàsics. I pot semblar que no perquè algú pot dir és que el nen no parla. No parla però tot ho rep. Realment, els tres primers anys estàs creant-lo com a persona. D’una forma molt subtil perquè a vegades no és només la paraula que fas servir sinó el to. Si ho fas de tu a tu, si t’imposes… si ho fa amb superioritat o amb igualtat. Els nens necessiten límits, són bàsics en la seva criança, i hem de saber com posar-los. 

Com?
L’infant ha de saber quina és la línia vermella i què es pot fer i què no. En el moment que un infant no sap que aquí hi ha una línia vermella no sap el que pot o no pot fer. I, per tant, ni ho sap a casa ni fora. I això és una tasca de les famílies que comença des de ben petits.
 
Per què ara té més importància a l’educació emocional?
Perquè s’ha vist que és la base. Hi ha moltíssims problemes a nivell psicològic en els infants, de trastorns emocionals, de depressió… I tot ve d’aquí, de no haver fet persones emocionalment sanes. Aleshores, de què serveix que sàpigues molt si tu no tens la capacitat de relacionar-te amb altres persones o de creure en tu mateix. Realment creixem com a persones i no només basant-nos en el coneixement i la competitivitat. Veníem d’un model que premia això: has de ser el millor, has de treure un 10… En canvi, ara el que es diu és: has de fer-ho bé i cada persona és diferent.  

Com està sent l’acollida del taller?
Molt bona. Amb el grup de nadons tenim setze persones i amb el d’infants (1-3 anys) és el que està més fluix perquè a vegades ens oblidem de la logística familiar i l’horari és complicat (dijous 15h a 16:15h). Però és una etapa molt important perquè tenim molts dubtes, ja no són aquells de primera infància però sí a nivell emocional.

Hi ha diferència entre el grup de nadons i el d’infants?
Totalment, no s’assemblen en res. Primer perquè les necessitats de les famílies són totalment diferents. En un són molt bàsiques i en l’altre a nivell més educació. La base és la mateixa però la posada en escena és totalment diferent. 

Ets diplomada en Turisme, com vas acabar en aquest món?
Sempre m’ha apassionat el món de la psicologia i l’educació però quan vaig haver de triar els estudis em vaig decantar per Turisme perquè tenia més sortida professional. A vegades l’acompanyament familiar fa que triïs opcions que són les que teòricament han de funcionar però, realment, al primer any de carrera ja sabia no m’hi dedicaria.  
Des dels quinze anys que estic amb nens, tinc dues nenes,… Al tenir la primera, fa vuit anys, va ser quan realment vaig fer el canvi. Va néixer, em van fer fora de la feina al desembre, amb tot aquest tema de la conciliació fantàstica, i al gener començava a muntar el projecte del centre de maternitat i criança Mama lloca a Mollet. 

Com t’has format? 
Sóc molt inquieta. Això fa que sempre vulgui llegir, aprendre, vagi a moltes formacions i em moc pels meus interessos. Per què enganyar-nos. Si un tema m’interessa aprofundeixo en ell. A banda d’interessar-me a mi, també interessa a la resta de la gent. De manera que, vas veient que aquella informació que tu tens també podria ser vàlida per les altres persones. 

Un racó especial del poble?
M’agrada molt la muntanya. Caminar i córrer pels paratges de la zona. Posar-me les bambes, descobrir racons i, en aquesta época, em torno boja buscant espàrrecs per tot arreu.   

Darrera actualització: 15.04.2021 | 10:24