“No som una banda de fer una cançó ràpida”

Dimecres, 31 d'agost de 2022 a les 08:00
  • Psychotropic Swamp és una banda local que forma part de l’Associació Carrancà-Rock. L’Albert Suñé (bateria), el Sergio González (veu i guitarra rítmica), l’Adrián López (baix) i el Manu Cano (guitarra solista) van arribar al juliol de gira pel Regne Unit i són un dels plats forts musicals de la nostra Festa Major 2022. 

Acabeu d’arribar d’una gira de sis concerts al Regne Unit i un a França... Com ha anat?

Albert: Molt bé, la veritat que allà on hem tocat hem tingut bon feeling amb la gent. Si sumem els set concerts, hem tocat davant de força gent i els comentaris han estat molt positius. Tant del públic com dels responsables de les sales on hem tocat.

Com va aparèixer aquesta oportunitat?

Manu: Al setembre passat vam parlar de sortir del país per provar-nos i viure l’experiència d’estar un parell de setmanes rodant. I vam contactar amb sales on ens agradaria tocar.

Els “bolos” que feu per aquí també ho feu així?

Manu: Sí, perquè som una banda autogestionada. No estem a cap segell. Normalment, si no estàs a cap segell discogràfic, t’ho has de muntar tu. I nosaltres anem per lliure.

Per què?

Albert: Primer perquè hem tingut alguna mala experiència amb gent que ens ha gestionat coses. En el món musical, potser, si no trobes una persona que treballi bé, tots són una mica “sacacuartos”. I segon, perquè la repercussió com a banda que tenim encara no fa que ningú s’hagi fixat en nosaltres. Sí que ens han arribat ofertes per fer-nos promoció o buscar-nos “bolos”, però els preus que demanen són molt alts i com que el Manu ho fa gratis (riuen).

Com la fas aquesta tasca Manu?

Manu: Sent pesat la veritat. Enviar correus i si no et contesten, a les dues setmanes enviar un altre. Fer una trucada o a través de les xarxes socials. Mires les bandes que més o menys són del teu estil, on toquen i contactes amb les sales on han tocat.

Aquí ho feu més de forma presencial?

Manu: Sí, però moltes vegades vas i el responsable o el programador de la sala no hi és. I moltes vegades et diuen: “No, envia un correu o envia’m la teva música per correu”. També hi ha una superpoblació de bandes que volen tocar en directe. És difícil trobar concerts.

Del vostre estil de música?

Manu: De tots. Al final a la sala li interessa omplir.

Totes són així?

Manu: No, n’hi ha que aposten per música alternativa i que funcionen diferent. La Mariscal de L’Estartit per exemple. Aquesta gent programa i dona oportunitats a tot tipus de música. Omplis o no.

Albert: Estem parlant de la sala més antiga d’Europa que més concerts té programats. Poca gent la coneix però és una sala molt guapa. El responsable és una passada i és un museu del rock.

Heu aprofitat per fer turisme?

Albert: Volíem fer-ne, sobretot a Londres que volíem estar-hi un parell de dies. Però ens van rebentar el vidre de la furgoneta i vam estar tot el dia a la Policia fent declaracions, etc. Aleshores el turisme a Londres, res. Una tarda per Edimburg i un dia i mig a la zona de La Rochelle (França) és el turisme que hem fet. La resta ha estat llevar-se d’hora, agafar la furgo, arribar al lloc, descarregar trastos, fer proves de so, estar per allà fent temps fins l’hora del “bolo”, carregar furgoneta, anar a l’apartament, deixar els trastos (perquè teníem la furgoneta rebentada), dormir, i tornem-hi.

Eren sales amb un gran aforament?

Manu: Depèn la sala. La Close Road de La Rochelle tenia capacitat per a 500 persones.

Albert: A Anglaterra hem tocar a sales que potser cabien 50 persones,  a l’Smoke House, i a pub s que igual hi cabien 300.

La banda es va formar al 2015 al soterrani del bar La Cúpula de Sant Fost. Com va sorgit tot?

Manu: Jo coneixia l’Adri i l’Albert. Un dia vam fe runa jam session, només els quatre, a La Cúpula.

Albert: Jo coneixia al Manu però no coneixia al Sergio i a l’Adri. Aleshores el Manu ens va dir que tenia ganes de fer una banda de rock. Volíem provar. I com que a La Cúpula feien jams, un dia abans de guardar l’equip el Bruni ens va deixar provar.

Vau connectar des del principi?

Manu: Sí, va sonar molt bé des del primer dia.

Com es nota això?

Manu: A vegades,  no sé, no t’entens amb el ritme de bateria, o el baixista no t’acaba... Aquí des del principi tots parlàvem el mateix idioma del blues, del rock...

Com definiu la vostra música?

Albert: Jo diria que fem rock progressiu amb psicodèlia amb tocs de blues... el Manu diu una altra cosa (riu)

Manu: No, no, estic d’acord. Però com que crec que no ens podem definir amb cap estil, acabo dient que fem rock psicotròpic (riuen).

Albert: Tenim temes que són mig funky, algun de blues, més progressiu, ... Al final si toquem tants pals és que estem fent coses diverses i li hem de dir d’una altra manera.

Quan esteu creant les cançons, us atureu i penseu en el quin estil esteu fent?

Manu:  Sí, ho pensem. Ho posem en comú i acabem decidint cap a on ha de tirar la cançó..

Qui treu la primera melodia? Com funcioneu?

Manu: Normalment les melodies les treuen els guitarres. És més fàcil fer una melodia sol a casa amb la guitarra que amb la bateria. A no ser que tinguis una elèctrica.

Amb quina freqüència assageu?

Albert: Dos cops per setmana durant tres hores cada assaig.

Assageu a la Masia de Carrencà perquè formeu part de l’entitat Carrancà-Rock. Per vosaltres tocar a la Festa Major serà tocar a casa. Què significa?

Albert:  Una sorpresa molt positiva quan van contactar amb el Manu i ens ho van dir. Molt contents que ens tinguin en compte en el poble. No només per nosaltres. Al final som una conseqüència de... Menció especial a Carrancà-Rock. És l’entitat la que ens proposa per tocar.

Fa molta anys que hi són, nosaltres som els últims que hem entrat i gràcies a ells podem tocar a casa per Festa Major. També toquen les Conchas del asco. Fa molts anys que toquen i són molt divertits. És un grup de punk divertit. I de Carrancà-Rock hi ha gent que surt. Tenim un membre que és DJ Tio Toni que punxa psy-trance i ha fet “bolos” a l’Amèrica del Sud. També tenim els Frecuencia bandarra i els Vagrant que són molt bons grups i toquen a molts llocs.

Vau ser un dels grups de la primera edició del Festival Brunzit que l’Ajuntament va impulsar al 2016. Quin record teniu?

Manu: Molt maco personalment. L’espai tenia molt potencial i va ser una gran experiència.

Albert: La veritat és que ho van organitzar molt bé i compartir backstage amb en Xarim o Pacosan va ser tot un honor.

Quines influències teniu?

Adrián: Cadascú ha begut de coses diferents. Molt semblants, però diferents. En comú podem posar grans dels setanta o vuitanta com Pink Floyd, Hendrix o Clapton.

Albert: Al final, la barreja que fem ve del que hem anat escoltant cadascú. El Sergio tira més cap el blues i el rock més clàssic. El Manu, també en aquesta línia però amb coses més modernes com l’Stoner, el Dumb,... Obre més la mirada. L’Adri també, Pink Floyd és com la mare dels ous, el referent més bèstia del progressiu i la psicodèlia. I jo també tinc més “deje” “metalero” i “heviata”. També ens agrada Black Sabbath,”setenteros”. L’altre dia al concert de Leicester, a mig concert una dona ens va dir que estava tornant als setanta. Doncs, d’això va.

Com compagineu la banda amb les vostres feines?

Albert: om podem. Ara hem anat de vacances. És veritat que hem aprofitat per fer una mica de marxandatge amb els discs, samarretes, vinils, pòsters... Fora la gent compra més.

Per la resta de l’Estat on heu tocat?

Adri: Hem estat a Madrid dues vegades, Múrcia, Cantabria fa poc, Gandia, Bilbao, Eivissa...

Manu: A l’octubre tenim un “bolo” a Saragossa.

Ja us atureu fins al setembre?

Manu: No, demà (30 de juliol) tenim un concert  a Sort i ja fins setembre.

Com heu evolucionat des dels inicis?

Adri: Hem evolucionat, sí. No et sabria dir cap a on perquè som massa estranys. Sí que hem trobat més el nostre lloc, cap a on volem més que vagi la música. I el que ha evolucionat més és la forma de fer.

Per què?

Adri: Abans divagàvem massa i ara ja som més concrets. Sabem el que volem.

Com pot seguir creixent la banda?

Manu: Publicant un àlbum nou. El primer és del 2019 i ja va tocant. Al final si vas a tocar als mateixos llocs, amb el mateix repertori de cançons, la poca gent que t’escolta vol escoltar coses noves ja.

Heu participat a més festivals?

Manu: No, costa molt entrar.

Sou “festivalerus”?

Albert: Sí, a un de metal d’Eslovènia. Quan el fan aquí a Barcelona també hi anem. No sé si vosaltres aneu aquest any al SonicBlast a Portugal... El festival de referència del nostre estil.

Heu començat a treballar en el nou àlbum?

Manu: Sí. Tenim material per desenvolupar bastants cançons però ens agrada complicar-nos i tenim molts fronts oberts. Tenim moltes estructures però res tancat. No som de fer una cançó ràpida. Potser portem amb un parell de temes quatre mesos .

Albert: Potser al primer disc no teníem la projecció que ara pensem podem tenir, i vam fer més el disc amb el que teníem: guitarres, bateria, baix i veus. Després a la postproducció vam afegir alguns detalls de pistes gràcies al productor.  I el segon dics l’estem pensant tenint en compte tot aquest ventall d’instruments que no són els que tenim al nostre local. Un complement extra que fa que la música sigui més agraïda d’escoltar i alhora sigui un joc extra que també has de tenir en compte. No composem només amb el que tenim al local sinó que un cop gravem la cançó li donem una volta en el mini estudi que té el Sergio a casa.

Per què Psychotropic swamp? Pantà psicotròpic?

Sí, pel Delta Blues. Normalment es diu Swamp Blues, és com un estil determinat de música i com que fem una mica de blues dins una psicodèlia estanya... I psicotròpic per la fantasia que creen que és el que busquem amb segons quins passatges de música.

Un racó de Martorelles que us agradi?

Albert: Ho tinc claríssim. Jo vivia davant les vinyes del Parc de Catalunya i tota aquella zona m’agrada molt. Ara visc a Santa Maria, però hi passo molt encara.

Manu: Jo vaig estudiar a l’escola Simeó Rabasa. La veritat que el pati de la Masia té molt encant. Un bon lloc per tocar.

 

Darrera actualització: 07.10.2022 | 09:32