“El 8M no és la reivindicació d’un dia, sinó d’un canvi social”

• La Marina Martori (Barcelona, 1979) és escriptora i gestora cultural. És la guanyadora del XII Premi Montserrat Roig de narrativa i serà la conductora del Grup de lectura feminista que l’Ajuntament posa en marxa aquest març.

Com serà aquest grup de lectura feminista?

Em fa feliç començar aquest grup a Martorelles per varies coses. Primer perquè llegir es un bé cultural imprescindible i em fa molt feliç que vagin sortint clubs de lectura pel món. Segon perquè és feminista i això vol dir que estem començant a tenir una certa consciència de que cal mirar-nos el món des d’aquesta perspectiva i que, ja sé que molts diuen això de que “bé és que està molt de moda ara això dels clubs de lectura feminista, ho fan a tot arreu” o per exemple ara m’acaben de trucar per presentar un llibre i m’han dit: “ens hem acabat de decidir per tu perquè ets dona”.

Aquestes coses fan que t’exploti una mica el cervell encara, però per mi no es una moda. Ha arribat el moment del canvi i de mirar-nos realment les coses des d’aquesta perspectiva. Aquesta es la gran revolució feminista dels últims anys, prendre consciència de moltes coses. I els clubs de lectura és una manera meravellosa d’entrar en aquesta consciència perquè a  través de repassar, no només els textos feministes històricament coneguts o ara hi ha una proliferació de textos d’aquesta temàtica que son súper interessants, sinó perquè els clubs de lectura feminista ens enfrontem a qualsevol lectura però mirant amb aquesta mirada feminista que s’ha d’anar entrenant. De fet, jo sempre faig la broma, que no es una broma, que si fa 10 anys em preguntes si em definia a mi mateixa com a feminista, t’hagués dit que no. Així, directament. Perquè per mi ser feminista tenia una sèrie de connotacions que ara he entès que no s’associen correctament a la paraula feminista. Ara és una etiqueta que defenso amb molt d’orgull i que vull que quedi molt reflectida. Que sí, que sí que ho sóc.

I la tercera cosa és que em fa molta il·lusió perquè es Martorelles. Encara que quedi una mica lluny de Llinars, me’l sento molt meu perquè fa molts anys que col·laboro amb la biblioteca. Feia el club de lectura generalista, el vaig portar durant molt de temps i a més aquest estiu vaig tenir la sort de guanyar el premi de narrativa, llavors és com una història d’amor amb Martorelles que ara m’agrada que s’unifiqui amb aquest club de lectura feminista que, per sort, ja faig a altres poblacions.

Aquí a Llinars fem un que és el que més temps fa que condueixo específicament feminista en el sentit que dediquem la major part dels llibres que llegim a teoria feminista. I després hi ha altres clubs, per exemple el de Montornès, que ens enfrontem a qualsevol tipus de novel·la des d’una perspectiva feminista. I aquest de Martorelles serà una mica el mig-mig, entre una cosa i l’altra.

No hi ha un model estàndard d’aquest tipus de club sinó que depenent de la població, d’aquella gent que hi participi us ho plantegeu d’una manera o de una altra no?

Si que és evident, i penso que això ha de ser la característica bàsica de tots els clubs, que la perspectiva hi ha de ser. Que ens apuntem a aquest club per qüestionar i per mirar des d’una certa perspectiva, no per dir si el llibre ens ha agradat o no o si està ben escrit o no. Sinó que l’interès és anar i treballar una mica més enllà.

Com s’entrena la mirada feminista de la que parles?

Prenent consciència de totes les desigualtats que vivim encara dia a dia, tot i que creiem que encara les tenim molt superades. S’entrena amb una mirada molt crítica, dels propis pensaments, de les pròpies realitats que vivim... Jo faig aquest comentari sempre i segur que m’entendràs, tinc una filla de 12 anys i fa 4 anys estàvem al davant d’un quiosc i va a començar a dir “jo vull aquesta revista i aquesta i aquesta i aquesta” i a mi el primer que em va sortir a dir-li va ser “ostres filla, tant debò tinguis un marit ben ric per a que t’ho pagui tot”. No li vaig dir però em va fer reflexionar el perquè havia pensat allò. I vaig recordar que és el que em deia la meva àvia.  Estava com integrat en el meu ADN i en el meu subconscient i era el primer que em va sortir i quan estava vomitant les paraules les vaig tirar endins i vaig dir “Uf tan debò tinguis una carrera i et guanyis molt bé la vida i t’ho puguis comprar tot”.

Micromasclisme genètic?

L’ADN, el pensament que tenim arran de l’educació rebuda i de la societat on vivim, és masclista. I no passa res, hem de ser conscients i per això et dic d’entrenar la mirada, d’anar dient “Osti i això?” i fer molt el joc dels gèneres que a mi em serveix molt per mirar si una situació és sexista o no. Això de dir si aquest personatge que veiem a la tele o en un anunci li canviéssim el gènere seria súper ridícul... I això llegint llibres es súper fàcil de detectar i de veure, és molt maco.

Quin paper jugaran les participants? I tu?

Tots els papers jugaran, de moment hi ha un grup molt extens de dones que s’han apuntat. I dic dones amb totes les lletres i tota la intenció de la paraula perquè de tots els club de lectura feminista que jo porto, tinc un home.

I quants son?

El club de Llinars són 15, a Montornès 10 i aquí s’han apuntat unes 20. I tinc un home, el Josep Maria, que fa com resistència. Per tant, de moment l'interès pell feminisme és eminentment femení i això és una cosa que també hem d’anar canviant i entrenant. Però que ho entenc i això respon també a que el gran usuari cultural és dona, el gran usuari del club de lectura és dona.

Aquesta no implicació dels homes es perquè encara parlem de feminisme?

Suposo que sí, en moltes dones el concepte feminisme encara ens genera una certa XXXX en els homes doncs encara més. Perquè potser el que s’ha de començar sempre es explicant que es el feminisme en general, és evident que es un moviment històric que está mutant i que va canviant però d’ideari és molt senzill que es lluitar per la igualtat de totes les persones, tan fàcil com això, no va en contra de res, el que passa què és clar com tots els moviments reivindicatius esta mogut per un col·lectiu que porta molts anys passan-lo pitjor que els que manen, i això és així i tampoc ho podem negar, però sí que és veritat que moltes vegades s'associa el feminisme a reivindicacions, a la queixa, les feminazis i totes aquestes coses.

Però per a mi tot això són males interpretacions de com aquest moviment tan senzill s’ha hagut d’anar posicionant per lluitar contra una situació d’injustícia que te la donen les xifres. No és que ens les inventem les dones. La realitat malauradament és la que és. I el poder està en poder dels mascles encara. No és que nosaltres anem en contra dels mascles, és que hem de denunciar aquesta situació d’injustícia. Res més. Però si les dones encara tenim aquest sentiment d’ambivalència respecte el terme, entenc que els homes, que sou els que rebeu les crítiques -no perquè sigueu homes sinó perquè esteu en el punt de poder màxim- encara us costi més.

I aquelles persones que diuen que estan per la igualtat però no són feministes?

És un malentès. El feminisme és un moviment social que defensa la igualtat de totes les persones. Si defenses la igualtat, ets feminista. Com tots els moviments socials, a l’hora de reivindicar el seu ideari ha fet el que ha pogut. A vegades amb violència, altres anant a la contra… però la injustícia hi és i la veiem. Hi ha ajuntaments que a l’hora de fer un club de lectura feminista prefereixen dir-li “club de lectura amb mirada de dona”. On està la por? Però és normal perquè tots els canvis costen molt. Recordo quan vaig veure la pel·lícula sobre Abraham Lincoln amb el Daniel Day-Lewis de protagonista que estan debatent   sobre si les persones negres tenen dret a votar o no, els homes evidentment. Hi estan tots els senyors blancs amb les seves perruques i salta un i diu: “¿Y que serà lo siguiente, las mujeres?”. Com volent dir, esteu sonats o què?. Doncs una mica és això, si et poses a pensar quants anys fa que voten les dones o en la violència de gènere, en la diferència salarial, els abusos, les cures, etcètera. I aquesta injustícia numèrica la veiem no? Veiem a les fotos de la gent que mana quants homes hi ha i quantes dones. Per què? La indústria de la publicitat, la cinematogràfica… Veiem els referents que ens estan oferint.

Queda clar que el grup està obert a tothom...

I tant. De fet, en aquests grups te n’adones que totes les participants som masclistes en essència.

Quines obres compartireu?

El meu top ten de llibres que s’han de llegir sobre el tema. Però mirarem que sigui una cosa molt oberta perquè també és una de les gràcies que tothom pugui dir la seva. Arranquem amb Tothom hauria de ser feminista de Chimamanda Ngozi Adiche que és una escriptora africana que a més a més li suma la perspectiva de raça i d’ètnia. És un llibre curt que penso que s’hauria de llegir a tots els instituts, a totes les classes tots els anys.

Després hi ha infinitats de llibres que te’ls pots mirar amb perspectiva de gènere. Ara a Llinars estem llegint El conte de la serventa de Margaret Atwood i a Montornès estem llegint un Agatha Christie on la protagonista és Mrs Marble perquè és molt interessant veure aquesta detectiu dona, d’edat, en un món en que tots els detectius són homes… Com diu la Gemma Lienas, quan et poses les ulleres lila tot es pot llegir des del gènere. No es tracta només de llegir llibres que et donin la raó sinó també aquells que et posin una mica en escac, que et facin reflexionar.

Estem en els dies previs al 8M, en què ha canviat la reivindicació respecte la del 2020?

Penso que cada vegada és una reivindicació menys centrada en un sol dia, i això a mi m’agrada molt. Jo fa anys que el dia 8 de març faig vaga de tot. Tinc nens a casa, treballo i vaig decidir fa temps fer vaga de tot i dedicar el dia a mi mateixa. Cada vegada més la reivindicació feminista és al llarg de tot l’any, dia a dia, i penso que és la gràcia del moviment. El no silenci i el dir les coses pel seu nom. Per a mi és important que no sigui una reivindicació d’un dia sinó de canvi social, el sistema està obsolet. 

Les dones, en general, callem menys, un exemple és el cas de l’Institut del Teatre.

Què n’opines?

Entenc la dimissió de la seva directora i em sap greu que qui pagui els plats trencats de tot això sigui una dona. Espero que no es quedi aquí, cal un canvi de veritat. És molt interessant que surtin aquests casos com va passar amb l’Aula de Teatre de Lleida o amb el Lluís Pasqual. I no és només en aquest sector, sinó que passa a tot arreu de la societat. A vegades passa d’una manera tan comuna que no en som conscients.

En el món de la gestió cultural passa molt, som més professionals femenines que masculins però els que manen són homes. Dels grans teatres del país, dels grans projectes culturals, caps de departament,... les dones ens quedem en la comunicació i la producció. I t’has de preguntar per què. Perquè hi ha les cures, la llar, moltes coses que generen aquest esdevenir. Tampoc tenim referents. La meva filla em pregunta que per què a la lluna no ha anat cap dona.

Ara hi ha referents a l’esport, per exemple l’auge del futbol femení que trenca un d’aquest estereotips de gènere

Els estereotips de gènere estan totalment instaurats en la societat. Tinc un fill i una filla adolescents, i encara que jo els hagi educat per igual, vivim en un món que dona per fet que les nenes això i els nens allò. Amb les joguines, les disfresses, a les aules… Amb tot el respecte, però quants nois coneixes fent classe a primària? Aleshores com un nen pot percebre que ell es pot dedicar professionalment a cuidar infants?

Prendre consciència d’aquestes coses. La meva filla que hauria vist en les companyes de classe, o que haurà vist en els anuncis, o en les sèries de dibuixos? Merda masclista, amb perdó. Tothom. Ho assumim com el normal. Som el 51% de la població i tenim l’1% dels càrrecs de poder. Alguna cosa passa. No es tracta de dir que ho farem millor, però sí que ho farem diferent. Entrenar la mirada feminista és això.

En clau personal i literària, has publicat una dotzena de novel·les, l’última és Una casa lluny del mar, contes infantils, biografies, articles de premsa… amb què et sents més còmoda?

Per mi escriure segueix sent un hobby, no m’hi he guanyat mai la vida. És veritat que de l’última n’estic molt orgullosa. Els articles a El9nou cada setmana m’encanten. Tinc el meu públic, no faig alta literatura i crec que la gent s’hi sent identificada. 

Ets la guanyadora del Premi Montserrat Roig de narrativa 2020, un seguit de vivències entre una neta i una àvia a la cuina, autobiogràfic?

No,  perquè la neta acaba complint el somni que l’àvia no va poder que és obrir un restaurant. Sí és veritat que la meva àvia em va ensenyar a cuinar.

Per què aquest tema?

El certamen et demana que sigui amb certa perspectiva de gènere, i quan sento aquestes paraules tothom se’n va a la violència de gènere o dones que han patit molt. El drama. I vaig voler fer-ho des d’una perspectiva diferent.

Estàs escrivint alguna cosa?

Ara he acabat una novel·la que vaig començar en el confinament, Nit americana. La protagonista se li mor el pare amb qui feia molts anys que no tenia relació però li afecta d’una manera que no pot entendre. I a través de flashbacks, un dels homenatges al cinema, ella va recordant la seva vida i va posant el solfa el que sent.

Què estàs llegint ara?

Rellegint Se anuncia un asesinato d’Agatha Christie. He llegit amb molt de gust El consentiment de la Vanessa Springora i he de reconèixer que sóc una apassionada de la novel·la negra. I estic esperant amb candeletes que el John Conolly tregui la nova novel·la del Charlie Parker.

Coneixes alguna cosa més que la biblioteca de Martorelles?

Un lloc que m’agrada és on em van donar el premi aquest estiu a Carrencà. Hi ha un mural enorme on hi diu moltes vegades Martorelles i li tinc molt de “carinyo” a la fotografia que el meu fill em va fer allà.