No hi hauria d'haver cap escola sense especialista en gènere
El Ple de l’Ajuntament de Martorelles va aprovar al mes de setembre una moció a favor de la reforma horària. Vostè forma part del grup motor de la plataforma Ara és l’hora a la qual Martorelles es va adherir. Què s’aconsegueix amb aquest tipus d’acords de caire municipal?
És importantíssim perquè és el que està més proper a la gent però, de fet, a nivell municipal no en tenim prou. Aquest proper divendres ja tenim la primera reunió de grup assessor a la Generalitat, nomenat pel Parlament el passat juliol per unanimitat, per començar a treballar a nivell més global. A nivell de municipi és molt important perquè no sigui una cosa que vingui imposada des de dalt sinó que la gent s’impliqui més en aquest tipus d’iniciatives que els toca molt més el dia a dia tot i que no tothom treballa en el seu poble. Per això és important que s’hi impliquin tots els municipis.
Quines accions pot dur a terme un ajuntament per treballar-hi?
Per començar, canviar el seu horari d’atenció al públic però no sense haver fet pedagogia sobre el tema. En un primer moment, com que són moltes peces les que s’han de moure, això pot generar incomoditats en el sentit que estàs acostumat a un horari. Tenim una vida organitzada i sabem que és molt difícil organitzar-nos la vida perquè precisament tenim un desgavell horari en aquest país fruit també dels problemes que tenim de conciliació, que pengen d’aquest desgavell horari, però també de com tenim l’estat del benestar desenvolupat en aquest sentit.
El tema horari malmet la nostra vida d’una manera bàrbara i a la que ho expliques a la gent, aquesta n’és conscient, però alhora té com una resistència i por per desmuntar tot el que tant li ha costat organitzar.
No podem seguir amb aquesta angoixa i aquests nervis de com lligar-nos l’horari de totes les coses que hem de fer. Cal un canvi que ens possibiliti fer-ho amb més tranquil·litat i sobretot amb més salut.
Els especialistes en son tenen clar que ens estem malmetent la salut sense necessitat perquè és tan senzill com compactar l’horari, ningú té uns horaris tan allargats com els nostres, i tornar al fus horari que ens tocaria i on estàvem abans que el franquisme decidís canviar-lo per estar d’acord amb l’Alemanya que ell admirava.
"Els especialistes en son tenen clar que ens estem malmetent la salut sense necessitat perquè es tan senzill com compactar l'horari"
A banda de tornar al fus horari que ens correspon, quines més accions concretes planteja la plataforma?
D’una banda una llei d’horaris diferent que la que tenim. Això s’aconsegueix a nivell parlamentari i ja hi estem treballant. I de l’altra, ja hem començat a treballar amb grans empreses, dic grans perquè són les que primer s’han sumat a la iniciativa. Una d’aquestes empreses és la Damm que des de l’abril passat ha fet un canvi d’horari importantíssim. Un canvi horari amb la participació dels treballadors però també molt ben conduït per la direcció perquè tenen clar que necessiten ser més eficients en el treball. I un dels elements que fa que l’empresa sigui més eficient és que l’horari sigui millor pels treballadors.
Fa temps que tenim mesures per flexibilitzar l’hora d’entrada però el que s’ha tocat mai és la compactació d’horaris. La idea és: hem de sopar una hora més d’hora del que ho estem fent, hem de tenir més hores per estar a casa amb el que això significa. Sobretot necessitem reduir les pauses del migdia, que aquesta pausa sigui molt més curta. Hi ha moviments en contra, va haver-hi una marca de cervesa que deia que el moment del migdia era ideal per anar al gimnàs. Doncs no. Has posat el gimnàs aquella hora perquè és una hora morta. Això implica haver de moure tota la teva vida perquè el teu horari laboral t’està segrestant el temps. Això no vol dir no haver de treballar, tot el contrari. Les empreses guanyen perquè compactar l’horari vol dir estalviar energia, guanyen els treballadors perquè estan més contents i tenen vida pròpia i guanya la productivitat. Per això les empreses que ho proven mantenen aquest model, perquè veuen els resultats.
No cal anar molt lluny per posar un exemple, a Portugal dormen una hora més de mitjana que nosaltres perquè tot s’acaba més d’hora. La reforma horària no vol dir que tothom a les sis hagi de ser a casa però sí que vol dir que la televisió no et posarà una pel·lícula a quarts d’onze i que s’acabi a les dotze.
No vam canviar el fus horari quan ho havíem d’haver fet per estar més d’acord amb el ritme de la natura. Nosaltres tenim un ritme intern que està connectat amb el de la natura i això fa que es malmeti bona part de la nostra salut.
Des de fora, hi ha la sensació que això costarà, que serà un procés llarg… és així?
Esperem que no. Nosaltres ens vam proposar pel 2016 i de moment estem complint els terminis. És veritat que la sensació és de que això és molt difícil i jo et dic que és molt fàcil perquè depèn del consens, i no només polític, sinó amb tots els agents de la societat civil. Per això és tan important el que s’està fent a Martorelles, fer-ho a nivell de poble, explicar-ho a la ciutadania. Un cop fet això, és tan senzill com una nova llei. No funcionarà si abans no hem explicat les bondats que pot tenir això i aquí la feina és de tots. De poder-ho explicar bé i sobretot de poder mostrar els nivells de benestar d’altres països independentment dels diners que ja sabem que estan mal repartits. És una cosa que és tan senzilla i amb tants beneficis que l’hem de poder tirar endavant.
"No funcionarà si abans no hem explicat les bondats que pot tenir això i la feina és de tots"
Canviant de tema, el 25 de novembre se celebra el dia internacional contra la violència masclista. Vostè és una dona que s’ha implicat en el Pla d’Igualtat de gènere del municipi i a més a més és sociòloga. Creu que s’està treballant bé aquest tema tan delicat des de l’administració?
Rotundament no. I no vull dir que el que s’està fent s’hagi de deixar de fer però mentre no eduquem de manera diferent mai aturarem la violència de gènere. Perquè és una violència masclista que té a veure amb el patró de com eduquem als nens i a les nenes, però especialment els nens. No hem tancat el patró de desigualtat i discriminació, la diferència entre els sexes. Hem seguit construint el gènere amb un patró masculí predominant i un patró femení de segona. I això és el que hi ha darrere de tota la violència masclista encara ara.
Els casos no distingeixen entre joves i grans, entre nascuts aquí i fora.. És a dir, no distingeix entre totes les variables d’estructura social que ens fa col·lectius socials diferents. Els que tenim a les escoles és alarmant perquè segueix havent-hi un patró de dominació de l’home sobre la dona barrejat amb la idea de l’amor que és molt important en l’adolescència. En tot cas, és un patró de base que no hem canviat i si nosaltres no canviem la desigualtat, si no canviem la idea de que un home és més que una dona, sempre hi haurà un home que quan la dona es rebel·la dirà: però tu que estàs fent? Hi ha qui ho soluciona amb molta violència física i hi ha qui ho soluciona amb vexacions, ridiculitzacions... Un altre tipus de violència. Però perquè no estem donant eines als homes perquè canviïn la visió del que són.
Quines són aquestes eines i com s’han d’aplicar?
No hauria d’haveri cap escola sense un especialista en gènere però, a sobre, no hauria d’haver cap professor o professora d’aquest país que no estès format en desigualtat de gènere. És la única manera. Perquè els professors tenen un gran ascendent sobre els alumnes. Amb els pares no podem treballar, però amb ells sí. Una altra gran pota són els mitjans de comunicació però encara és més difícil perquè sabem la selva que és i a més a més n’hi ha de públics i de privats. I a Catalunya, que tenim organismes de control, és molt més diferent que a la resta de l’estat.
Per tant, l’educació és fonamental. Tan senzill com que hi hagi una llei i a les escoles de mestres sigui obligatòria una assignatura de gènere. Perquè n’hi ha molts que no se n’adonen i són masclistes, jo mateixa sóc masclista, tots.
En què ets masclista?
La societat és masclista, en qualsevol detall en el que no m’hi he fixat. Nosaltres hem après a valorar de manera diferent un noi a una noia... sempre. El primer que ens ensenyen és a identificar les persones, el primer que has vist de mi és que era una dona, no una sociòloga. Segurament tu has fet un aprenentatge que et fa valorar quan un comentari no està bé però si algun dia no vigiles i topes amb el cotxe... tu mateix t’espantes. Tenim l’estereotip cultural, és el que hem après, per tant, hem de fer un aprenentatge per no ser-ho.
No es pot dir que els dos patrons de gènere no s’hagin mogut, s’ha mogut el patró femení, és a dir, el que han de fer les dones en societat i no té res a veure amb trenta o quaranta anys enrere. El patró dels homes no s’ha mogut, només ha canviat en que es posen camisa rosa i diuen que fan una nova paternitat.
Però aquest canvi en el patró femení ha suposat que aquest patró estigui denigrat. S’anomena “la maruja”, la dona que no vol treballar, de forma despectiva i les mateixes dones han passat a fer d’homes perquè hem entès que el patró que triomfa és el masculí. Però això és una trampa perquè el que triomfa és ser home, no el patró masculí. Facin el que facin els homes està recompensat de manera privilegiada a la nostra societat. Per tant, les dones fent d’homes sempre són dones de segona perquè no són homes. Això també és a causa del feminisme, però entenc que és un camí que havien d’agafar les dones.
Quan es comença la lluita és impossible tenir dos fronts alhora i el que més s’ha treballat és el de tenir els mateixos drets homes i dones. I sort que els tenim, només formalment, però sort. Aleshores els valors femenins s’han deixat de banda i aquesta reificació de l’home encara és més grossa que abans i les dones han passat a fer d’homes. Per això tenim, sobretot les dones triomfadores, amb un patró masculinitzat que han hagut de renunciar a la seva vida com a dones.
"La societat és masclista, en qualsevol detall en el que no m'hi he fixat. "
Com s’actua davant d’això?
Hi ha una feina de base molt important a fer que és feminitzar en un sentit positiu. Si una dona vol quedar-se a casa tenint cura de les criatures és un gran bé per la societat. Per què la majoria no pot? Perquè no cobren. En aquesta societat si no tens sou acabes no sent res, pràcticament no tens drets si no tens sou. Per això les primeres feministes van dir “totes a treballar” perquè la feina és la que et dóna els drets. Però alhora això també ha suposat que hi hagi moltes mares que culpin a les criatures d’haver deixat la feina per elles... La culpa no és de les criatures. La culpa és del sistema que tenim que no et deixa criar i treballar. Però a més a més, fixa’t si és perversa la situació, que si no hi ha criatures no hi haurà empreses en el futur perquè no hi haurà clients per vendre ni mà d’obra per treballar. I això l’empresari ni ho sap.
Què fa falta per a que aquest missatge arribi a tothom?
Aprenentatge. La gran feina de conscienciació per la llei antitabac la van fer les criatures en aquest país perquè a les escoles se’ls hi va començar a explicar que fumar era dolent. Els mestres no hi van tenir resistència perquè era una iniciativa de Salut i Educació. I els nens arribaven a casa i els hi deien als pares que no fumessin perquè era dolent. Aquesta feina és la que hem de fer amb el gènere.
Sembla difícil traslladar-ho envers la violència masclista?
És pauta cultural. És un missatge des de que ets petit, evidentment que l’has construït malament perquè ningú et diu que matis una dona. És una conclusió a la que tu arribes per desesperació perquè les teves eines són aquestes.
Em vaig formar en món de la desigualtat per la classe social. Una de les coses que defineix la classe treballadora és la feina amb les mans; una cosa que defineix la classe mitjana és la feina amb el cap. Quan tu veus la classe social dels agressors, tot i que no és una relació causa-efecte, els de classe treballadora fan servir les mans i els de classe mitjana és un treball més psicològic. Cadascú fa servir les eines que li han dit que el situen a la societat.
"La gran feina de conscienciació l'han de fer les criatures"
Vostè va dir en una entrevista que no hi ha cap societat que no sigui sexista. Però sí hi ha altres països de la UE on no tenen aquestes xifres de violència masclista. Què ens diferencia amb aquests països?
Ni tan sols als països nòrdics hi ha una societat que no sigui sexista però s’expressa de manera diferent. Perquè el que no podem negar és que hagin fet més feina de la que nosaltres hem fet. Tot i això tenen unes xifres de violència de gènere molt importants perquè no s’ha tocat el patró sexista que considera i espera coses diferents per homes i dones. Aquestes societats han treballat molt els aspectes de la feina i la conciliació amb el fet de tenir criatures. Però ara se n’adonen que continuen tenint problemes i greus perquè són tan sexistes com nosaltres. Que veiem més homes treballant en les tasques de la llar allà que aquí no vol dir que encara no hi hagi la diferència. Han avançat però no han trencat el principi del sexisme, no han tractat el fet de poder esborrar de la nostra ment si som homes o dones, senzillament som persones.
Podem dir doncs que les polítiques que es fan aquí volen imitar un model que no és vàlid?
Estem copiant sabent que mai es pot copiar perquè les realitats de cada país són diferents i perquè aquesta avaluació de les polítiques nòrdiques és un miratge total. La violació fa servir el sexe per sotmetre la dona envers l’home, això ho propicia el sexisme però, de fet, això és el masclisme. És dir que un home pot fer el que vulgui amb una dona.
Com s’ha tractat el tema en el Pla d’Igualtat de Gènere municipal?
En general es fa el mateix a tot arreu. El gran problema que tenim amb les dones és que la majoria no tenen a qui acudir. Ha d’haver-hi una feina molt ben feta des de l’Ajuntament per deixar clar que hi haurà una persona que pugui atendre amb confidencialitat per intentar començar el procés. La violència de gènere no es pot tractar perquè la fa algú que, fins que no l’ha feta o ha estat denunciat, no pots actuar sobre ell i això queda a la taula de la justícia.
Però quan això passa i es fa públic comença un procés que és un calvari per a les dones. El que ha de fer qualsevol ajuntament és intentar que no ho sigui. És un calvari perquè se senten soles, són tractades molt malament per l’administració i ningú els assegura que aquest home no pugui tornar a actuar sobre elles. I el que hem de deixar de fer és culpabilitzar les dones perquè una de les pitjors coses és culpar-la per no haver denunciat abans o haver-lo perdonat. Si les dones fan això és perquè no tenen més remei que fer-ho, no hi ha voluntat de fer-ho. No tenen més remei perquè no els hi estem donant els elements i perquè tenen lligams amb els agressors.