Passeja't per la història de Martorelles

Calça’t unes sabates còmodes, segueix l’itinerari proposat, deixa volar la teva imaginació i entraràs a descobrir, veure i tocar... escenaris de la història del nostre poble. 

Si després de la passejada... encara en vols saber més.... L’Arxiu municipal de Martorelles està obert a que segueixis caminant pels camins de la nostra història. 

Bon viatge!

 

El CAMP DE FUTBOL

A Martorelles, com a tot arreu, de ben antic, la canalla va començar a jugar a futbol a l’era o al mig del carrer. El primer camp “oficial” no data fins l’any 1920-1922. Estava ubicat on avui hi ha el pavelló i les escoles de Sant Fost. El següent, es va situar davant de la Residència d’avis de les Moreres. 

Anys després, els joves de Martorelles van demanar per llogar a l’amo de la masia de Can Puig, en Joaquim Pont, la meitat del camp d’avellaners situat davant de casa seva com a camp de futbol. Els va donar permís i mai no els va cobrar res (i a sobre, mentre veien els partits, menjaven avellanes). El dia de la Festa Major de 1935 es va inaugurar el camp que encara està en el mateix indret avui (exceptuant el període de guerra i post guerra). De mitjans dels anys 30 és també la samarreta vermella i blanca que duu el nostre equip. 

Els primers camps de futbol es van fer amb els diners, els esforços i la il·lusió desinteressada dels homes del poble. Els diumenges anaven amb els seus cavalls i les eines necessàries a aplanar el terreny i a deixar-ho tot a punt per als jugadors.

L’any 1967 els terrenys es van cedir a l’Ajuntament i, des de llavors, s’han fet diverses reformes, la darrera a la dècada dels 2000. Passen els anys... menuts, joves i grans de Martorelles i de fora de Martorelles continuen gaudint de la pràctica i la cultura de l’esport.

 

LA MASIA DE CARRENCÀ DE MARTORELLES

El nom de Carrencà de Martorelles va lligat al de la família propietària de la finca. Esporgant en l’arbre genealògic trobem un Berenguer Carrencà l’any 1250. A finals del segle XIX, la finca de Carrencà deixa de pertànyer a la família que du aquest nom.

A principis dels anys 30 del passat segle, Martí Portet compra la finca de Carrencà a un tal Bonafont, i així passarà a ser propietat de la família Roca, coneguts per ser els fabricants dels sanitaris que porten aquest nom. Martí Portet compra poc després la finca de Can Fenosa. D’aquesta manera, les dues finques més importants de Martorelles s’uneixen en una de sola.

Quan s’impulsa el Pla Urbanístic de la Muntanyeta, la masia de Carrencà forma part del Pla Parcial com a zona verda de cessió obligatòria al poble de Martorelles. La cessió es fa realitat l’any 1985. 

Carrencà i Can Fenosa han estat, durant l’edat mitjana i moderna, les dues masies més importants de Martorelles, juntament amb la masia de Can Puig. L’any 1748 es construeix a Carrencà la capella de Sant Domènec, unida a la casa a través d’un pont cobert. Destaca la torre circular de maó que a dalt de tot té un dipòsit d’aigua de 3 mil litres, la qual era bombada des del pou a través d’un molí de vent. El seu antic celler demostra que durant el segle XVIII va ser una de les explotacions vitícoles més importants de la comarca.

 

FA 90 ANYS QUE LA LLUM VA ARRIBAR A MARTORELLES

L’any 1921 la societat anònima “Energia Eléctrica de Cataluña” va presentar a l’Ajuntament el primer projecte per portar l’electricitat al nostre poble (a les barriades de Martorelles – Mas Rampinyo, Martorelles de mig i de dalt). Va ser una iniciativa força primerenca a Catalunya. La Nuri de ca la Xica explica que la seva àvia, tot i tenir llum elèctrica a casa seva, només es valia d’espelmes perquè deia que “era cosa dels dimonis”. 

L’Ajuntament va autoritzar a que la companyia elèctrica posés diverses estacions transformadores per tal de poder oferir llum a tots els veïns. A canvi, van negociar que, com a màxim en 90 dies, havien d’instal·lar de franc tot l’enllumenat dels carrers i també llum a les dependències municipals. (Com a contrapartida, la companyia va quedar exempta del pagament d’impostos i arbitris municipals). 

A la primeria es van col·locar 40 làmpades als llocs designats pel consistori, així doncs, n’hi havia per exemple, a la carretera de Badalona a Mollet, al camí de Sant Adrià de Besòs a la Roca o al carrer del Castell -el que hi havia en aquest carrer, ja no fa llum, però encara hi és-. A la façana de les antigues escoles Montserrat, no fa gaires anys, se n’hi va col·locar un que es va fer restaurar com a testimoni de la “primera llum elèctrica”. 

Les tarifes per a l’enllumenat que va presentar l’empresa instal·ladora eren de 0’40 cèntims de pesseta el Kw-hora i per als habitants de Martorelles entre 0’50 i 0’25 pessetes el Kw-hora. D’altra banda, també especificaven que la companyia tenia dret a que “25 dies l’any s’aturés el subministrament sense que els abonats poguessin reclamar cap perjudici o indemnització (...) i que no es comptava com aturada si era inferior a les 3 hores”.

 

SEGREGACIÓ

Durant la dictadura de Primo de Rivera (1923-1930), com a conseqüència de la necessitat derivada del ràpid creixement d’algunes poblacions, s’aprova una llei que permet la segregació dels municipis. És en aquest període quan l’antic poble de Martorelles, fruit del fort creixement demogràfic, s’eixampla cap a la llera del riu Besòs. Serveis bàsics com les escoles i el metge es traslladen a la part baixa del poble, generant descontent entre els veïns de Martorelles de dalt, tal i com es reflexa en les actes municipals de l’època. 

D’altra banda, el 17 de juliol de 1911 l’Ajuntament de Martorelles demana a la Diputació de Barcelona que es faci càrrec de la construcció de la carretera que creua tot el poble. La Diputació respon el 19 de gener de 1915 dient que només es fa càrrec del tram
comprès entre Carrancà i Can Roda, això obliga a l’ajuntament a demanar a la Mancomunitat de Catalunya que acabi el tram de carretera restant; la dissolució d’aquesta el 1920 impedeix que això sigui possible tot i haver aprovat el projecte. Aquest fet, deixa la part de dalt del poble, un cop més, amb el sentiment de quedar desatesos. 

En aquestes circumstàncies, l’1 de febrer de 1927, la comissió de veïns de Martorelles de dalt presenta una instància a l’ajuntament sol·licitant la segregació del municipi. La signen 142 persones, més de la meitat de les signatures són “a su ruego”, formalisme de l’època emprat per les persones que no sabien escriure. L’any 1928 al padró d’habitants de Martorelles es van donar de baixa 369 persones per “segregación de este termino que pasan a Santa Maria de Martorellas de Arriba”. 

Finalment, el 21 de desembre de 1927 apareix a La Gaceta de Madrid la Disposició Reial per la qual es concedeix la segregació sol·licitada.

 

El MODERNISME I EL NOUCENTISME A MARTORELLES

A principis del segle XX Martorelles passa a ser, com moltes viles del Vallès, lloc d’estiueig de gent benestant de Barcelona que s’hi feien xalets d’estiu amb els estils arquitectònics més de moda de la capital catalana: el Modernisme i el Noucentisme. Els dos estils són contemporanis i desapareixen completament amb la guerra civil, deixant a la nostra vila els següents alguns llegats modernistes: la torre de la “La Recordança” i la “Torre Sant Jaume”, ambdues estan ubicades al tram central de l’Avinguda d’en Piera. Són cases aïllades de planta quadrangular, la primera de planta baixa i la segona de planta baixa i pis, on destaquen els acabats més enllà d’un arrebossat de color cru. A les dues, hi trobem tancaments i baranes de ferro forjat i ornamentacions ceràmiques  amb mosaics i motius vegetals. 

Cal destacar de “La Recordança” un arc a la barana sobre la porta del carrer amb el nom de la casa i, a la Torre Sant Jaume, un motiu ceràmic amb una au fènix de ferro forjat que s’il·lumina a la nit. Sota l’estil noucentista es construïren les Escoles Montserrat  el carrer de les Escoles. Un edifici aïllat d’una única planta rectangular, amb obertures planes i brancals i llindes de pedra, parets arrebossades i acabades amb un color cru, i una coberta ceràmica a dues aigües amb un ràfec força sortint.

Destaca el mur de contenció que dóna a l’avinguda d’en Piera i els seus arcs de pedra. Al carrer de les Escoles també hi ha dues torres d’estil Noucentista “Can Viñals” i la “Villa Teresa” i al carrer de Josep Anselm Clavé la “Torre Montserrat”, “Can Bonafont”,
i “La Torre dels Galls”. Són totes aïllades, amb l’acabat arrebossat de les parets amb colors cru, gris o blanc, cobertes ceràmiques de dues o més aigües, obertures acabades amb arc pla, de planta baixa o soterrani més una planta pis. Destaquen la forma
triangular de la planta de Can Viñals, o la planta en forma d’ “L” de Can Bonafont, però també, elements ceràmics o tancaments de ferro forjat que hi podem trobar puntualment.

 

EL SAFAREIG DE LA FONT DE CAN CAMP

Abans de la implantació de l’aigua corrent, tots els pobles tenien com a mínim un safareig d’ús públic, on les dones feien la bugada. Tradicionalment, les cases es netejaven el dissabte –d’aquí la coneguda expressió “fer dissabte”- i els dilluns es feia la bugada. Així el safareig es convertia també en un punt de reunió on es rentava la roba i es feia “safareig” sobre els assumptes del poble.

A Martorelles hi havien tres safareigs: el de Can Sunyer, el de Ca l’Arquès, i el de Can Camp, que encara es conserva. Tot i que moltes de les cases tenien pou, l’aigua de Martorelles tenia una alta concentració de guix que no deixava esbandir bé la roba, mentre que l’aigua dels safareigs provenia d’altres vetes d’aigua més bona.

Can Camp era una casa de pagès no gaire gran, propietat de gent benestant però no excessivament adinerada. Fins a l’arribada de l’aigua corrent a Martorelles a finals dels anys cinquanta, el safareig de Can Camp fou el més utilitzat pels habitants del poble per ser el més gran, a més de fer-se servir per regar els horts. Existeixen documents notarials que expliquen com el 26 de desembre de 1893 la casa de Can Camp passà de Jaime Camp i Perich a Maria Riera i Vivet. No es coneix res més sobre la propietat de la casa fins que als anys cinquanta és adquirida per Simeó Rabasa. 

Durant la dècada dels trenta es realitzen diverses reparacions al safareig. L’11 de novembre de 1931 es demana a l’ajuntament la construcció d’un pont per creuar la riera, que es va inaugurar el 8 de setembre de 1936.

 

ESCOLES MONTSERRAT

Les Escoles Montserrat foren inaugurades el setembre de 1926. Es van edificar en uns terrenys que havia cedit per aquest propòsit l’exalcalde del municipi Joaquim Pont i Puig. L’Ajuntament, per la seva part, va dir inicialment que col·laboraria en la  construcció amb 1.500 pessetes en metàl·lic i tota la pedra necessària per aquest fi (finalment, va reunir la quantitat gràcies als préstecs dels veïns Baldomero Milà, Pedro Arbós, Francisco Puig i Emilio Rifà). La resta, 62.788’80 pessetes les va pagar l’Estat.

D’altra banda, en la mateixa data, també es van estrenar dos edificis de nova planta per habitacions dels “senyors professors”. Els primers mestre van ser el senyor Cluet i la senyoreta Annita.

Per primera vegada, l’escola dels nens i la de les nenes estaven en un mateix recinte tot i que, tant a l’hora del pati, com a les classes, estaven separats. Alguns dels seus primers alumnes recorden que hi havia molta claror, que eren molt boniques i tenien molt d’espai per jugar. Les noies grans s’encarregaven del jardí. Al patí també es jugava al “titllo”, a cordes, balins, cartrons, pilota...

Les Escoles Montserrat van estar en funcionament fins els anys 70 que van quedar petites, en alguna classe s’hi havien arribat a posar fins a 116 nens.

 

EL CAFÈ
A principis dels anys 30, gràcies a la cessió d’uns terrenys de la família Puig a l’Escola Orfeònica, es va construir el cafè amb l’ajuda de bona part de la gent de Martorelles. Després, s’hi feu la sala i, finalment, una vivenda on hi van viure diverses famílies que s’ocupaven del manteniment de l’immoble, despatxaven cafès, entrepans i, fins i tot, en algunes èpoques dinars, diuen que la vedella amb suc de la Lola Cervera estava per llepar-s’hi els dits.

Durant molts anys, va ser un espai popular, dinamitzador d’activitats culturals i d’entreteniment (fins i tot tenia biblioteca). Hi assajaven els de l’Escola Orfeònica, els dels Balls de Gitanes; s’hi jugava a cartes i a dòmino; s’hi feia teatre, concerts, cine i totes les festes de l’any com Sant Antoni, Sant Isidre, Pasqua, Corpus, la festa dels avis, Sant Joan, la Festa Major... que arribaven al seu punt àlgid a l’hora del ball, on s’hi enamorà més d’una parella, a ritme de vals o bolero.

Cap els últims anys, hi havia billar i futbolins. Durant la guerra, “El cafè” va ser utilitzat per les milícies de Martorelles com a magatzem per a deixar-hi els béns requisats. Després de la guerra el bar el portava el Nando. S’hi continuaren fent múltiples activitats, tornà a bullir de gent, fins que cap els anys 60, a poca a poc, els joves de Martorelles es “van fer moderns“ i van optar per anar a les noves sales de festa i discoteques de Mollet i rodalies.

Els últims que es van encarregar del bar van ser la Lola i l’Antonio, ells van ser els que van servir els darrers vermuts d’olives farcides i “berberechos” “i truita d’herbetes”. Cap a la segona meitat dels anys 70, la família Singla va adquirir el local i ja no s’ha obert més al públic.

Darrera actualització: 25.02.2020 | 10:54
Darrera actualització: 25.02.2020 | 10:54